Bella ciao

Avui ha marxat la Mercè cap a Siena i m'ha recordat que això de que jo també marxaré va de debò.

Tot i que he matinat una mica més del que havia (amb el dolor físic que això suposa) no m'he pogut acomiadar d’ella.

Dos despertadors, dutxa, el Cuní però sense el Sr. Cuní i tren cap a la universitat a fer el primer dels meus últims exàmens. Quan he sortit de l’aula he vist a un amic seu i he pensat que la trobaré a faltar. És tan típic com cert.

Inevitablement la vida de l'os seguirà (tan dura com sempre ) però ho farà d'una manera una mica menys dolça...